L'inici d'una obra significa sempre un temps d'esperança. Després arriba el moment de regirar-ho tot i sovint s'entra en una fase invasiva. Quan sembla que les coses estan a punt d'acabar-se no veus el moment en que s'enllesteixi. Poques coses se'ns apareixen més estèrils que una gran infraestructura que no s'utilitza. Amb vint anys de retard o amb vuit, segons es miri, a partir d'avui circulen els trens d'alta velocitat per les comarques de Girona, mirant de donar sentit a la grandiosa inversió econòmica feta, però insuficient encara per endreçar tot el que s'ha posat potes enlaire. El nostre temps ha estat fins ara el de les grans infraestructures com a motor de l'economia. Per a molta gent la crisi ha posat en qüestió el model però, com passa quan s'està entre un període que s'esgota i quan encara no ha vingut el que l'ha de substituir, no hi ha a dia d'avui una alternativa. Poques coses han canviat quan més d'un segle desprès que es posessin les primeres vies el tren continua representant la modernitat, però sí que n'han canviat algunes i hi ha un model ferroviari que s'ha convertit en la cara més visible de l'esnobisme. En els discursos que es van pronunciar ahir amb motiu de la inauguració oficial de la línia de Barcelona a Figueres tothom va voler destacar la dimensió europea de l'obra. És cert que tot el que ajudi a fer més permeables els Pirineus suma en la vocació europeista, però també que serà molt difícil fer competitiu aquest tren en les ?llargues distàncies per una qüestió de temps de desplaçament i de preu. Quan les infraestructures es converteixen en un objectiu en si mateix s'ha arribat a la màxima perversió del model i en tot cas, si estem units a Europa, és per Carlemany i no gràcies a una tecnologia que si resisteix la crisi també arribarà a ser obsoleta.