Aquest país està particularment dotat de muntanyes màgiques, punts culminants de la nostra geografia on esperem trobar una connexió més intensa amb el cel, amb el "més enllà", indrets on sembla que es percep amb més claredat el batec de les ales dels àngels i la veu tronadora dels esperits celestials.

Pujar a la muntanya del Mont és una aventura mística, o sigui: un viatge misteriós a la recerca d'una veritat absoluta.

El camí fins al cim consisteix en una carretera molt estreta, sinuosa i no apta per a conductors amb vertigen. A mesura que vas pujant, la silueta granítica del santuari de la Mare de Déu del Mont es va fent més evident entre els arbres i les roques, i la resta del món es va dibuixant i acolorint al caire del precipici, com una mena d'imatge panoràmica, gairebé irreal.

A dalt, en un espai exigu, hi conviuen la capella, l'hostatgeria, unes antenes i el pàrquing dels vehicles. Damunt d'unes pedres, una escultura en bronze, un pèl excessiva, recorda la vinculació del poeta Verdaguer amb el santuari. El Canigó al fons acaba d'il·lustrar la postal. El temple guarda una imatge feta amb marbre de Beuda, que ha sobreviscut a totes les vicissituds de la història, inclosa la defenestració per part d'un comitè anarquista.

Les restes dels murs del monestir benedictí de Sant Llorenç, s'estenen just als peus del santuari, una restauració iniciada fa més de 25 anys va guanyant terreny lentament al caos de les pedres amuntegades, però la font de l'Esparreguera, d'on brollava antigament aigua miraculosa, ara sembla definitivament seca.