Comencen les rebaixes més rebaixades que mai. La realitat, i els botiguers són dels gremis que toquen més de peus a terra, diu que el consum baixa i no s'esperen miracles per al mes de gener. El gener és d'aquells mesos que enganyen. Sembla que tot comença quan ja ens n'hem menjat una setmana, però a l'hora de la veritat no s'acaba mai. I és que els diners que tenim per viure'l s'acaben molt abans que els seus 31 dies. Si, ja sé que no té cap sentit esperar que els dies passin de pressa.
Per passar-lo estoicament tenim un nou anunci que ens convida a reciclar on apareixen tres joves mestressetes de casa que semblen sortides d'un anunci de sabó del principi de la tele. Reconec que el lema "Si no ets envàs no saps on vas" se m'ha enganxat al cervell i és a punt d'estabornir-me. I és que els organismes de poder que vetllen per nosaltres (és un dir), treuen profit de tot, fins de la porqueria. Diuen que no ho acabem de fer bé. Hem de treballar millor i de franc. Com si no paguéssim prou. Per exemple, el senyor Montoro també es quedarà, pel cap baix, el 21% d'aquestes lletres i de totes les lletres que s'escriuen i de totes les coses que es fan, es venen o es compren.
Tenim un país fet amb tanta gràcia que els que treballen no arriben a final de mes, els aturats cada cop són més i encara hi arriben menys i els que manen, com si no anés amb ells, encara en volen més, prescindint de la fiscalitat que patim, entre les més altes del món conegut. I a més no podem dir ni piu sobre què volem que paguin. Potser sí que hem de retallar, però la lògica hispànica diu que encara que il·luminis la teva vida amb espelmes, la factura de la llum, aliena a les bones intencions, continuarà pujant. Doncs sí, Estat, no saps on vas.
