Superades les festes, on el cava s'ha fusionat amb la lluentor dels vestits i de les joies, on la tristor dels temps ha deixat el lloc a una eufòria momentània, on la joia dels infants ens fa recuperar l'hàbit de la rialla, tornem a submergir-nos en la rutina on gairebé mai passa res d'extraordinari, si el govern de torn ens ho permet.
Les festes de Nadal són les del glamur més barroc i, per la mateixa raó, una agressió a l'elegància i a la discreció. Però potser aquest cop han estat especialment estridents. La premsa rosa s'ha prodigat en imatges de personatges més aviat estrafolaris, vestint de forma excessiva que semblen viure en un altre món. De la seva banda, la televisió, en un clar exercici d'obviar les circumstàncies, ens ha mostrat una realitat que no era tal amb una programació que tornava a repetir les mateixes fórmules d'entreteniment (o avorriment) de sempre. Com si tot fos com abans i res hagués canviat, el discurs de l'eufòria ha pretès ocultar que les coses sí són diferents.
Sort que el retorn a la normalitat ho posa tot a lloc i tots nosaltres, personatges anònims, tornem a ser els protagonistes del dia a dia. Els valors que destil·len tantes històries de vida comencen a fer-se visibles a les relacions humanes. L'afany de superació, el sentit de l'humor, la generositat o la capacitat d'interpretar emocions són conductes sense color. Sense la vistositat dels focs artificials de l'aparença, la lluita permanent per uns ideals, el dret a treballar i fer-ho dignament i la necessitat de viure en condicions són les veritables passions que haurien d'ocupar les pàgines de les revistes i molts programes de la televisió. Virtuts sense color, en blanc i negre, aparentment invisibles, els guiatges desitjats de la nostra vida.
