Figueres és una ciutat curiosa, construïda sota la cúpula d'un museu i a les envistes d'una fortalesa de dubtosa utilitat.
Els seus habitants són gent tocada per un punt de llum que brilla contínuament en els seus ulls i que serveix, també, per il·luminar els mots amb què s'expressen.
En Sebastià Roig i Casamitjana és un d'aquests figuerencs, de cabells esventats, de verb fàcil i de mirada cristal·lina, que planten cada dia, a la seva ciutat i al seu país, la llavor imprescindible de l'escepticisme, doctrina filosòfica que considera la raó humana incapaç de conèixer la realitat.
En una ciutat surrealista per definició, tot allò que a la resta ens sembla excepcional i ens sobta, allà es mou dins dels límits més estrictes de la banalitat. En qualsevol altre indret en Sebastià probablement seria titllat de "freaky", però, a Figueres, dedicar-se a l'escriptura, al còmic, a la ciència-ficció i al cinema de terror no és exactament el que entenem per sortir de la norma.
Però, més enllà de tot això, ell també té opinions polítiques. El figuerenc amb opinions polítiques és un subgènere humà particularment mereixedor de ser estudiat. Des del dia en què Abdó Terrades fundà el republicanisme federal, Figueres no ha deixat de produir revolucionaris que es passegen sota els plàtans de la rambla amb els punys contra el pit, preparats per enarborar la bandera del progrés o, com és el cas d'en Sebastià -el roig-, disposat a arreglar el món assegut en una taula del Cafè París. No sé si després, quan s'aixeca, el món és millor o pitjor, però ben segur que sense ell i sense Figueres no seria el que és.
