Quan aquest dimecres el Parlament va aprovar la declaració de voluntats tota la bancada sobiranista es va posar dempeus. Els diputats del PP encara no havien acabat d'abandonar la sala, desconsiderats. Els del PSC, asseguts, mantenien el cap jup. La CUP remenava mitja cua... I en la darrera fila dels escons del nou líder unionista Navarro, la diputada Geli, amb el cap girat, mirava cap a enrere, com despistant. Què o a qui mirava la diputada Geli?

Ben a la vora hi tenia els ?com?panys que acabaven de fer exactament allò que en començar la legislatura el primer secretari havia promès: abstenir-se quan la cosa anés d'estat propi i d'independència. Es votava molt menys que això. Ros, Elena, Martínez i Ventura, com la diputada gironina van dur el silenci fins a les últimes conseqüències. Ara pagaran la coherència amb una multa, tots ho troben normal. Però, què mirava amb aquella cara tan desencaixada, de pomes agres, l'exconsellera de Salut?

Tal vegada, observava la bancada laica dels convidats, la majoria també dempeus, picant de mans, picant l'ullet. Aquest dia, els uixers de la cambra van tenir molta feina per encabir la massa d'addictes a les petites victòries nacionals. Tota la penya va prolongar l'aplaudiment un minut llarg, probablement etern per als socialistes de la indisciplina. No sé, m'imagino que la Marina es va sentir com el directiu que seu a la llotja en camp propi i no pot celebrar els gols per qüestió de protocol. Allà a tocar hi tenia el president i la junta d'un equip, el seu, que feia de contrincant. O potser eren, només, els vocals d'una altra entitat, forastera, un club que tracta la secció catalana com una simple filial, com una franquícia.