Tots sabem que el futbol, aquells 22 jugadors darrere una pilota, ocupa un lloc privilegiat als espais dels mitjans de comunicació perquè ha esdevingut l'espectacle d'entreteniment amb més tirada per a tots els públics. Però no és el mateix 22 jugadores, com no seria el mateix un Tour de França femení, o una Fórmula 1 on majoritàriament les pilots fossin dones, tret de la desgraciada participació de l'única pilot, Maria de Villota, ja retirada després d'haver perdut la visió d'un ull. No és el mateix parlar d'esport practicat per dones o per homes, perquè l'interès que suscita socialment és molt desigual. Ho veiem al tenis, coneixem quins són els jugadors que arriben a la final de tots els grands slams però amb prou feines coneixem el nom de les jugadores que, amb una mica de sort, n'identifiquem alguna amb sufixos russos. Fa uns mesos, la natació sincronitzada femenina va protagonitzar les portades de la premsa i les televisions però els motius eren més propers a la morbositat d'un reality televisiu que de la vessant estrictament esportiva. Tristament, una altra estratègia de l'esport femení per fer-se un forat als mitjans és aparèixer sota l'estereotip més previsible i alhora més eficaç. El darrer exemple és la victòria Espanya a l'Eurocopa de bàsquet femení contra l'equip de França per un ajustat 70-69. Tota una gesta que va obtenir una minsa quota de programació a les grans cadenes televisives, que van cobrir com una notícia d'urgència i per compromís. Hauria tingut la mateixa cobertura si la final ?l'ha?guessin disputat els Gasol, Navarro i companyia?