Prudenci Bertrana, l'escriptor per excel·lència de Girona, no hi va néixer ni hi va morir, de fet gran part de la seva vida la va viure a Barcelona, exercint de periodista i de professor de pintura a l'Escola Bosc de Montjuïc.
Malgrat tot va deixar en els seus escrits una descripció minuciosa d'aquella ciutat vella que començava a desvetllar-se del malson d'una aclaparadora subjugació eclesial i burocràtica, i dels estralls del setge napoleònic que, cent anys després, encara deixava entreveure moltes ferides sense cicatritzar.
La Girona de Bertrana és l'escenari de Josafat i d'El vagabund, dues obres cabdals que retraten una ciutat fosca, de pedra picada, on conviuen prostíbuls i convents, i per on s'hi passegen els personatges d'una classe social dominant i dominada. La Girona de Bertrana és la que després s'enfonsà novament en una altra negror, la del franquisme, que acabà fixant el mite.
Pujar per unes escales recargolades i obscures, per acabar arribant fins a les golfes de la catedral, és com una mena de viatge iniciàtic a una altra dimensió, a un món desconegut i, al mateix temps, molt proper, poblat per esperits fantasmagòrics que et remeten directament a les pàgines esgrogueïdes d'un llibre vell. I arribar fins al capdamunt de la torre just en el moment del repic de les campanes és també una experiència inoblidable que es deixarà sentir per sempre més a flor de pell. Girona i Bertrana comparteixen un destí indissociable però, com en una llegenda gòtica, només aflora una vegada cada generació. Quedem a l'aguait.
