Un dels elements de màxima transversalitat política és la corrupció que afecta, amb diferents graus d'intensitat, tots els partits que han tingut o tenen responsabilitats de govern. Hi ha qui sosté que el problema està en la mateixa activitat i proclama la necessitat de posar fi al sistema però també hi ha qui alerta, encertadament, que aquestes actuacions són una manifestació de la pròpia naturalesa humana. Les coses les podem fer bé o malament i per això el nostre model d'organització es basa en els contrapoders, que haurien de ser els encarregats de supervisar l'acció del poder i d'evitar-ne els abusos. Així quan els que tenen la responsabilitat d'actuar d'una forma exemplar no només no ho fan sinó que actuen amb mala fe i abús de posició, algú els hauria de posar a lloc. Si no som capaços de canviar la manera de ser hauríem de disposar de mecanismes suficients per actuar sobre la manera de fer. Els que van voler enterrar la divisió de poders de Montesquieu ho feien amb clara intenció de preservar l'absoluta impunitat de l'acció política. Resulta aclaridor de fins on hem arribat que, tot i la infinitat de causes obertes per corrupció, no hi hagi hagut pràcticament cap sentència condemnatòria i que es puguin comptar amb els dits d'una mà els que han anat a la presó. Les causes judicials obertes recentment, l'evolució de les instruccions i les mesures cautelars imposades, semblen apuntar cap a una nova manera de fer. A l'espera del resultats i sense prejutjar res, cal aplaudir l'acció de la justícia. Els que reclamen una regeneració de la vida pública a través de la mateixa política parteixen d'un cert bonisme que deixa una tasca massa important i urgent al voluntarisme dels mateixos implicats.
