És Plutarc qui, a Vides Paral·leles, atribueix a Juli Cèsar la frase que afirma que no n'hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta, sinó que a més ho ha de semblar. És una de les citacionss més repetides de la història i ara s'ha posat en relació amb la imatge d'imparcialitat que han de transmetre els jutges. El fet de que el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, accedís al càrrec mentre era afiliat al PP pot acabar al Tribunal Internacional dels Drets Humans. Seria un escarni que el tribunal de la Haia hagués de recriminar a la justícia espanyola la seva falta d'independència tot i que l'actuació dels membres del Constitucional i del seu president s'ajusti als requisits vigents. Pot un jutge tenir preferències polítiques? Evidentment que sí; el que se li hauria de demanar és que aquestes no li representin obligacions que limitin la seva capacitat de decisió, i que no participi en jutjar qüestions sobre les quals no pot ser del tot imparcial. Això sembla una broma quan estem acostumats a qualificar els jutges entre conservadors i progressistes, i ells mateixos s'associen segons aquestes sensibilitats. Ho veuen tan normal, o volen fer-nos creure que ho és, que ni un sol membre del Constitucional ha sortit a dir que a ell no li sembla bé que el seu president estigués sota les obligacions que imposa una militància apolítica. El pitjor error no ha estat el de Pérez de los Cobos, sinó el gremialisme amb el qual han respost els seus companys i la defensa que n'han fet els membres del Govern espanyol, com si fossin ells els que se sentissin qüestionats. El cas posa en evidència un problema de credibilitat del sistema, el judicial i el polític, independentment dels partits.
