EL MONTGRÍ

25.07.2013 | 08:27
EL MONTGRÍ
EL MONTGRÍ

És un immens faralló que emergeix de sobte sobre els camps de l'Empordà i que esgarrapa el mar amb ungles de granit, entre l'Estartit i l'Escala. Sense el Montgrí l'Empordà quedaria capat, seria un paisatge sense suc ni bruc i tota una sala d'un museu de Figueres s'hauria de tancar per falta de matèria pictòrica.
La gran mamella pètria del Montgrí és esperit i matèria, inspiració i expiració. Els merlets punxeguts d'un castell inacabat vigilen inútilment als quatre vents, que en aquell indret es resumeixen només en un: la tramuntana. Just als seus peus s'hi reclinen, com peces diminutes, les viles velles de Torroella, Ullà i Bellcaire i en una vall gairebé oculta, la campana de l'ermita de Santa Caterina ressona sobre matolls i roques, i entre uns quants xiprers que semblen els elements més antics de la contrada.
Des del cim de la muntanya el paisatge es dibuixa sense competència. Al nord el gran arc del golf de Roses, la cabellera arrissada del cap de Creus i la silueta primigènia del Canigó, al sud la fèrtil gola del Ter, la llarga platja de Pals i el massís indià de Begur, i a l'oest s'estenen les Gavarres com una gran alzina surera abatuda. Les illes Medes semblen només un derelicte de la muntanya, i el mar, com una franja blava, es retalla potent darrere els murs de la inútil fortalesa.
Caterina Albert, enfundada sota el nom de Víctor Català, va fe servir el Montgrí com a escenari de les seves més belles narracions i Josep Pla utilitzà els seus colors "de tórtora i de flor de farigola, malva i violeta", per pintar els seus paisatges més eterns.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema