Mordecai Richler explica a El cas d'en Barney Panofsky: "La meva mare llegia Photoplay, Silver Screen i altres revistes de cine, i es preocupava pel que passaria a la Shirley Temple ara que era adolescent: per si en Clark Gable i en Jimmy Stewart tornarien sans i estavis de la guerra...". La mare vivia en un altre món: "El que en aquell temps en dèiem ninots -escriu Richler- eren per ella més reals que la meva persona". Les altres mares es preocupaven pels estudis, l'alimentació i l'entreteniment de les seves criatures. La mare del protagonista, per la ficció televisiva. No és un cas estrany. Potser a aquell nen que va ser no li va anar tan malament. Ignorem a què es van dedicar els companys d'escola, però en Barney, com en Richler, se'n va sortir escrivint. Poca broma.
Hi ha molta gent que es fa el món a mida i mira de no sortir-ne gaire. Hi ha qui viu tancat en una pantalla d'ordinador, perdut en reptes prefabricats com ara superar els nivells d'un joc virtual. Hi ha qui viu tancat en la feina i l'acaba confonent amb el món. Dina amb els companys de feina, se n'hi va de vacances, es casen entre ells. Hi ha qui es deixa atrapar per un programa de ràdio. Converteix els locutors en membres de la família. Es produeix un transvasament: com si les regles del món petit fossin les del món real. Si es troben algú que sembla que baixi de la Lluna, mantinguin la calma. Tard o d'hora les coses tornen a lloc, si no és que l'afectat ha decidit viure permanentment en un fotograma. Si és així, anant molt bé, algun dia protagonitzarà el fragment d'una novel·la que, si està ben feta, també serà un món petit dins del món.
