Ja ho sabem, que la distància redueix la rellevància de la notícia, que periodísticament parlant, deu mil morts a l'altra punta de món no són res al costat d'un grapat de víctimes occidentals. Potser per això no ens esglaiem tant quan la pantalla ens mostra una pila de cadàvers de guerra, de terratrèmol, d'atemptat, d'aiguat... o d'accident ferroviari si els plors i la veu de fons ens resulten inintel·ligibles. L'exemple és tronat, però cal tornar a posar-lo al damunt de la taula (de redacció): quants cossos sense vida vam arribar a veure de l'11-S al WTC de Nova York? Ni tapats amb una manta... Existeixen aquestes imatges? És clar. On és el filtre?

A vegades ens escudem en la immediatesa. La cursa per ser els primers va sempre en detriment del sentit del pudor i l'ètica. És informatiu enfocar unes cames i un bassal de sang que sobrepassa els límits del plàstic metal·litzat que cobreix un mort accidental? Podríem trobar-hi arguments a favor. Però, cal? Quin impacte, quin respecte representa per a la pròpia víctima i per als familiars que reconeixen aquelles sabates, aquell tros de roba, aquella carn...?

No n'hem après, encara, dels codis que guien la fina línia que separa l'interès objectiu de la morbositat. Fa uns anys, a la portada de qualsevol diari comarcal era habitual veure un primer pla d'un mort en accident de trànsit. Avui resultaria indecent. Però quan la catàstrofe és col·lectiva, quan el sinistre multiplica el dolor i el nombre de difunts, la mesura se'ns escapa.

Al capdavall, tot depèn dels editors. També sabem de més d'un fotògraf que dispara i dispara, com és el seu deure, però que a l'hora de lliurar el material moltes imatges se les guarda, perquè a més de ser professional, té criteri, té sentiment.