L any 1914 va començar com gairebé tots els anys, els campanars de les esglésies tocaven dotze campanades amb sons de bronze i de pedra picada i, més enllà de les grans ciutats, s'estenia un silenci rural, obscur, esquerdat només a trenc d'alba pel cant de l'alosa i del gall. Però aquell any i els següents van acabar enfangats en les trinxeres del Marne i del Somme, en els boscos descarnats d'Ypres i de Verdun.

La història és un animal d'apetit insaciable, que s'alimenta amb el plàncton del temps, aquest tic-tac que es troba ens suspensió eterna en les aigües tenebroses de la vida. Cent anys poden semblar molt o molt poc, depèn de com es miri. Cent anys a escala humana equival a dir quatre generacions, que han sentit entre elles el tacte de la vida.

Fa només cent anys, la història va canviar de mans. En un breu lapse de temps van desaparèixer, o van quedar tocats de mort, els grans imperis d'Europa, i tota un generació va quedar desganada en els camps de batalla.

Apel·les Mestres, artista polifacètic, positivista, agnòstic i anticlerical va compondre en un primer moment d'entusiasme, aquell poema que deia "No passareu!", desoint la veu pacifista de Jean Jaurès que encara ressonava després del seu assassinat.

Entre 1914 i 1917, només en els pocs quilòmetres quadrats del sortint d'Ypres van morir 54.896 soldats britànics. Els picapedrers encarregats de cisellar els seus noms en el marbre del monument, encara no havien acabat la seva feina quan va arribar de nou la guerra. La història és un animal d'apetit insaciable.