A vegades, la literatura periodística malda per no dir les coses pel seu nomL'eufemisme institucionalitzat ha ideat una nova paraula: indocumentats. Nova nova tampoc no ho és, però es veu que la correció política necessita anar canviant de verbs per referir-se a la nosa. I ara, amb els immigrants clandestins, hem decidit tirar de veta de Ponç Pilat i del constitucionalisme que tot ho empara. Dels desgraciats de la vida, dels pares i les mares que es juguen la vida pel benestar dels seus fills, dels joves que no s'atipen amb l'onanisme de veure un món on lliguen els gossos amb llangonissa, de les embarassades que no volen parir al ras, dels desventurats de la misèria que s'embarquen en una pastera per creuar la frontera de la dissort en diem simplement, alegrement, indocumentats. Ja no ens serveixen les al·locucions anteriors: sense papers, il·legals, nord-africans, subsaharians. Ho hem llegit als diaris: "Itàlia rescata del mar més d'un miler d'indocumentats". Stricto sensu això vol dir que no duien cartera ni fe de baptisme. En altres èpoques n'haguéssim dit, com del malalt que no hi toca, que eren un tros de carn batejada. Però ni això. És gent sense matrícula, mercaderia a la deriva que no mereix ni la categoria d'esclau, mans i boques que en potència només se'ns atancen per robar-nos el menjar i les llaminadures. Posats a etiquetar, indesitjables. I si en diem persones? Homes, dones i nens que han nascut en el segle equivocat, en una geografia experimental per als occidents tips, en una terra explotada i abandonada per desídia, en un continent de safari on ens interessen més les bèsties, no les persones, els nàufrags, els germans afamats.