És -encara- un promontori rocós que resisteix l'embat no sempre benigne de les onades. Té amb prou feines la grandària d'un menjador, d'un pis modest. S'hi arriba amb dues braçades contingudes, una barca amb prou feines passa pel lleu canal que deixa entre ell i el continent.

De petit em semblava un territori immens, un país salvatge, indòmit, gairebé inexplorat, on jo podia deixar anar lliurement els meus somnis, alimentats amb el tecnicolor de moltes sessions de tarda al cinema parroquial. Tots aquells castells al vent van quedar allà, per sempre més, engrunats entre les roques.

Tornar a aquests indrets un diumenge a la tarda d'hivern sempre produeix com una mena de neguit existencial, perquè em veig reflectit a la roca com si fos un mirall i, si bé l'illa continua en el mateix indret, amb les mateixes rugositats, jo em veig diferent, bandejat ja irremissiblement per la tempesta perfecta del temps.

Penso que, si la devastació urbanística i l'escalfament del planeta ho permeten, segurament aquella illa em sobreviurà i, potser algun dia serà explorada per algun infant del futur, habitant d'un estiu invencible. Veurà les punxes negríssimes dels eriçons marins, el balanceig gelatiniforme de les algues, algun petit gòbit d'aquells que a mi em semblaven de la grandària de Moby Dick i els derelictes que porten les llevantades, i en alguna escletxa de la roca encara hi podrà trobar l'eco somort dels meus pensament d'infant, que van quedar atrapats, d'estiu en estiu, fins que la vida em dugué definitivament molt lluny de la cala dels Bots.