He anat dos cops a Lleida en els últims mesos. Per visitar la fundació Sorigué i per agafar el tren cap a Madrid. Aquesta setmana felicitava el seu alcalde, Àngel Ros, per la bona senyalització, de la qual haurien d'aprendre altres localitats catalanes (Manresa, Reus, GironaÉ). Lleida és una ciutat neta i ordenada. No és maca ni té el millor dels climes (ans al contrari), però desprèn una extraordinària sensació d'equilibri ben gestionat. El Segre i la Seu en són els seus símbols. Vaig conèixer Ros, el seu alcalde, fa anys. Llicenciat en Física, doctor en informàtica, MBA per l'Instituto de Empresa de Madrid, ha treballat al sector privat abans de ser polític -entre altres, a Coca-Cola-, fumador en pipa, catòlic practicant, entusiasta de la informació empresarial i econòmicaÉ És un dels millors polítics que he conegut; potser està entre els cinc que més valoro de Catalunya. Ros, que no és separatista, pensa que els catalans han de poder decidir què volen ser de grans. Creu que és l'única manera d'acabar amb el debat etern. Com que el PSC, partit del qual forma part des del 1979 no ho acaba de veure exactament així, ha decidit abandonar el Parlament abans de trencar la disciplina de vot. D'això se'n diu honradesa intel·lectual. Altres han preferit votar no. En temes tan delicats com aquests, on el posicionament ideològic és clau dins de les forces polítiques, la posició de Ros és coherent. Com ho seria si decidís abandonar el PSC. El que ha passat amb Ros és el principi del que pot passar si algun dia hi ha eleccions plebiscitàries on tothom s'hagi de mullar a favor o en contra de la independència. Permetran llavors CDC o UDC la llibertat de vot o de paraula? Que serveixi l'exemple de Ros.
