Més enllà del contingut polític, l'afer del restaurant La Camarga va suscitar l'any passat una autèntica psicosi d'anul·lació de la privacitat. L'espionatge a escala mundial dels serveis d'intel·ligència dels Estats Units, revelat per Edward Snowden, ha incrementat la malfiança de governs i empreses. Les fotografies del president francès François Hollande corrent d'amagat als braços d'una amant ha desencadenat una discussió sobre els límits de la intimitat i l'exercici de la responsablitat. Tot plegat per culpa d'un micro dins un gerro de flors, d'un complex sistema d'enginyeria informàtica o de la perícia interessada d'uns paparazzi a l'aguait. L'acudit és fàcil: en qualsevol reunió, trobada o consell d'administració hom fa broma sobre la possibilitat d'ésser espiats, de ser enxampats in fraganti. Però sempre pensem en altes instàncies. És que no s'encarreguen investigacions d'àmbit local, comarcal? No corren dossiers secrets a Girona, a Figueres...? No hi ha petites xarxes d'espietes per descobrir el taló d'Aquil·les de persones, entitats, institucions o empreses d'estar per casa? Tots podem imaginar que algun despatx de detectius ha rebut la comanda de fer aquest o aquell seguiment per activitat econòmica, interès polític o infidelitats laborals o conjugals. Què hi ha de les labors dels mercenaris de la informació circumscrita en un àmbit reduït com ara les comarques gironines? En quines taules de quins restaurants, a la porta de quins hotels seria més sucós instal·lar una gravadora? Quants regidors, alcaldes o diputats no haurien de témer un escàndol o un possible xantatge? Pot semblar una pel·lícula amb guió foraster. Segur que no.
