Sovint els arguments no tenen la contundència de les xifres. Un estudi elaborat per Intermón Oxfam ha posat de manifest que les 85 persones més riques del món acumulen el mateix que els 3.570 milions més pobres. La desproporció és tan abismal que no val la pena ni qüestionar el sistema de càlcul quan és evident que la tesi és irrefutable: la crisi ha augmentat les desigualtats. El mateix informe recull que l'1% de la població dels Estats Units acumula el 95% de la nova riquesa que es crea a tot el món. Quan s'insisteix en el tòpic que les crisis són oportunitats cal tenir molt present que no és així per a tothom. L'augment de les desigualtats és, a més d'una injustícia, un mal negoci. El nostre model de progrés i d'organització, sostingut en l'esforç d'una àmplia classe mitjana, es basa en un sistema de redistribució que no elimina el premi de l'esforç i el mèrit. S'ha de repetir massa sovint que l'única manera de poder repartir és tenir i, per tant, que la condició prèvia a l'increment de la renda és la creació de riquesa. Però això comporta el compromís de fer-ho o l'obligació de dur-ho a terme. La justificació última dels ajustos que ha calgut fer per la crisi és la de crear la situació adequada per revertir-los quan fos possible. Igual que ha quedat palès que hi va haver un model dolent de creixement, correm el risc de perpetuar un sistema pervers i limitat de recuperació. Per què no es reverteix la situació? Intermón afirma que perquè el poder econòmic controla el polític i possiblement tingui part de raó. Però les xifres són tan abismals que segurament la situació seria insostenible si hi hagués més gent compromesa a canviar-lo que no ambicionant beneficiar-se.
