La gent del meu país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat. Les grans extensions glaçades del nord, els deserts, les tundres i les selves ens queden molt lluny. El més semblant que tenim a una imatge del National Geographic és algun parc natural i tot i així sempre ens topem visualment amb un campanar o el teulat d'una casa.

Vivim en un país de pobles i de ciutats, de camins i de carreteres. Tot està apamat, mesurat i catalogat. Miris cap on miris sempre veuràs les traces que ha deixat l'home al seu pas, si escoltes més enllà del brogit del teu cap percebràs els sorolls somorts de la vida humana, toquis on toquis notaràs a la punta dels dits el remoreig constant del traginar de la humanitat i, si flaires ?-allà on en diem natura- t'envairà l'olor inconfusible de fems i de fum.

No hi ha cap racó de l'angle visual en què no sorgeixi un tractor, un au?tomòbil o la traça vaporosa d'un a?vió en el cel. Però, a pagès, generalment el primer senyal de presència humana no sol ser l'home, sinó el gat, potser abans hauràs sentit la remor dels gossos en la llunyania, però el primer contacte visual sempre és amb el gat. Els gats sorgeixen dels indrets més inesperats i et sotgen igual que els seus ancestres selvàtics. Els gats són un element indispensable en qualsevol paisatge del nostre entorn. Mai del tot domesticats, els felins probablement són la baula que ens lliga encara amb la natura primigènia, però també són senyal inequívoc d'escalfor humana i, per contra, po?dem estar segurs que un paisatge sen?se gat és un paisatge deshumanitzat.