Sovint llegim que el cracdel 29 va produir unes desigualtats que les democràcies del primer món van superar a finals de segle passat, però les últimes dades econòmiques posen de manifest que l'escletxa entre pobres i rics s'ha accentuat. Des de l'esclat de la crisi, al 2008, hem anat sentint la necessitat de refundar el capitalisme que havia atorgat la clau de l'economia als mercats especulatius. Cinc anys més tard, les coses no han canviat perquè les xifres de la desigualtat continuen i, segons el premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz, l'1% de la població acumula el que l'altre 99% necessita. Un exemple pervers és la cimera econòmica mundial de Davos, on es congrega una bona part de les fortunes integrants d'aquest 1%, escenificant més un repartiment d'un botí que no pas el missatge de contribuir a solucionar la crisi. Les frases que han adoptat per difondre les seves conclusions són les pròpies de la socialdemocràcia, solidaritat o emprenedoria social, meres tàctiques de relacions públiques per disfressar l'enriquiment salvatge dels honorables empresaris. Un discurs que es defineix pel terme paradoxal del filantrocapitalisme. Com que bona part de les grans fortunes són en mans d'homes, ja es parla dels Davos Men, com aquells personatges que pul·lulen pel club de Davos, alguns dels quals, com Bono (U2) maquillen la cara de Davos per mitjà de les seves accions de pseudovoluntariat. Són operacions d'imatge que es redueixen a exhibir l'encant de la compassió. Davos és una porta giratòria on el poder polític i econòmic va canviant de cadira. El cineasta italià Luchino Visconti sonava premonitori quan, a Il Gattopardo, deia allò de "que tot canviï perquè tot continuï igual".