En futbol, a vegades hem viscut la paradoxal situació del jugador que força una falta per ser sancionat amb una targeta. Res no és debades: l'expulsió i la prohibició de jugar el pròxim partit l'allunya de la possibilitat de perdre's el següent, que és més important.
En política, on l'abrandament de formes a voltes supera l'exageració i la teatralitat dels futbolistes quan són objecte d'una entrada presumptament dura, també hi ha líders que programen partides per perdre-les i en acabat presentar-se davant dels seus com a virtuals guanyadors. Víctimes de l'ofensa, per tant, vencedors.
Ara representa que estem al caire d'una convocatòria -d'una reunió, d'un partit aparentment amistós- que representa que ha d'afavorir el diàleg i el fair play. De debò el capità de l'equip català vol sortir del terreny de joc de l'adversari espanyol amb un petit triomf que emmascari el full de ruta que li reclamen els seguidors, socis polítics i simpatitzants? I al míster espanyol, li convé afluixar el ritme que s'ha marcat, fer concessions i perdre punts de cara a la galeria i la grada pròpia? Que no sigui dit que ens neguem a celebrar el partit, sembla que s'hagin dit ambdós presidents. Hom en destacarà les qualitats de partit del segle, d'aquells on es juga el tot o res, amb tota la carn a la graella. Tanmateix, tots dos saben que serà un partit de costellada, on les expulsions s'escenifiquen amb grans escarafalls, on les faltes no compten per res, només l'exhibició i treure pit.
El procés no és un joc d'anada i tornada, amb doble competició i eliminatòria. És una lligueta que només pot guanyar la regularitat, arribant a la final amb l'equip sencer.
