Fa un any vam tenir notícia d'un restaurant de Brooklyn on els comensals es comprometien a menjar en silenci. El propietari, ?Ni?cholas Nauman, assegurava que s'havia inspirat en l'experiència d'una estada a l'Índia amb uns monjos budistes. Potser no calia tanta volta per apel·lar, si no al silenci absolut, a la manca de soroll, a la fatxenderia de la conversa aliena, a les trucades mòbils de tercers. N'hi hauria prou de respectar els cercles d'intimitat, no transgredir l'espai sonor que va més enllà dels interlocutors. Tanmateix, a voltes, sembla que el silenci espanta: d'aquí, els diàlegs d'ascensor, els fils musicals, els altaveus al carrer, l'obstinada dèria dels missatges per megafonia als organismes públics, als centres comercials, als mitjans de transport. Ara, la Renfe, amb el patrocini de la Fundació Telefònica, ha engegat una iniciativa que s'hauria d'estendre: els vagons del silenci. Fes mute, t'indiquen, convidant a mantenir el telèfon mut, sense anunciar a la concurrència que has rebut un whatsapp, sense publicitar que t'agraden els AC/DC i que te'ls has posat d'avís de trucada entrant, sense haver de compartir l'agenda ni la discussió dels altres. També recomanen moderació en el volum dels auriculars, la llum és atenuada i les estacions s'anuncien per pantalla. Vaja, el paradís sobre rails. Però costa. Fer-se sentir, fer-se notar, deu ser com una mena d'autoafirmació, de proclamar una existència que, lluny de ser discreta, reclama atenció. La simfonia de tons que emergeix dels dispositius portàtils amenaça de crear una nova identitat: jo sóc jo i els timbres que m'acompanyen. Tan greu com menjar i parlar alhora, amb la boca plena.
