Poques vegades un orador ha arrancat tants suports. El papa Francesc va reivindicar "l'ànima bona d'Europa" en un discurs al Parlament Europeu aplaudit des de la dreta fins l'extrema radical, tret d'alguns diputats espanyols que es van absentar en un signe de sectarisme. Un cop més el líder de Podem, Pablo Iglesias, els va passar la mà per la cara quedant-se a escoltar al pontífex i destacant la valentia del Papa en defensar els drets humans i socials com a base de la dignitat de les persones i en denunciar la burocràcia de les institucions o als poders financers que segresten la democràcia. Bergoglio no es va allunyar de la condició de pastor i es va centrar en les conseqüències de la crisi i en una de les "malalties" que, segons ell s'estén perillosament: la soledat. La soledats dels ancians, dels joves que no tenen futur, dels pobres, dels immigrants... Amb un gran respecte a la separació entre Església i Estat el Papa no es va estar de recomanar una política a favor de la creació d'ocupació, però sobretot va incidir en la necessitat de retornar la dignitat al treball. La capacitat d'un líder es demostra quan es capaç de parlar sense por, a contra corrent; és l'única manera de fer caure els prejudicis dels uns i de sacsejar la comoditat dels altres. El projecte d'Europa no s'hauria de fonamentar en la seva capacitat productiva ni en la seva competitivitat econòmica, que sens dubte han de servir per la millora de les condicions de vida, sinó en els valors sobre els quals s'hauria de sustentar el model de societat i el sistema de representació que el regenta. Aquestes són les veritables arrels d'Europa que s'alimenten de la cultura i la tradició catòlica. Va caler que ens ho recordés un argentí. I gairebé tots hi van estar d'acord.