Explica en Jaume Fàbregas al llibre La cuina del 1714, història i receptes, que d'escudella se n'ha fet sempre i que l'hem consumida amb una freqüència considerable al llarg dels segles. Ara bé, els que s'ho podien permetre feien l'escudella de Nadal més fastuosa que les de cada dia, uns fastos que consistien, per exemple, a posar-hi carn de quatre animals diferents, en honor als quatre evangelistes. Les altres sopes, les de diari, ja anaven servides amb uns quants ossos, sagí o cansalada.

És només una opinió, però per a mi el millor àpat d'aquests dies de festa és el de Nadal. Sobretot perquè, a diferència d'altres celebracions, tots sabem què hem de fer per menjar. A més, és un àpat pràcticament a l'abast de totes les butxaques, no cal gastar-se una morterada per impressionar la família. Una escudella és una escudella i una carn d'olla, una carn d'olla. Arriba un moment que la senzillesa i la claredat són d'agrair.

Diuen que de joves som progressistes i de grans ens tornem conservadors. Ho diuen com si fos un defecte, perquè ser conservador està molt mal vist. Jo, en aquest aspecte festiu, si més no, m'estic tornant conservadora. Deu ser l'efecte que produeix el fet d'anar-se fent gran i veure com van les coses i com som les persones. Com a mínim per Nadal, els catalans anem tots a una: escudella de galets i carn d'olla. Em sembla que anar-se tornant conservador no deixa de ser símptoma d'optimisme. Vol dir que encara tenim ganes de mirar el món. Per Sant Esteve ja discutirem a veure qui la fa més grossa. Espero, estimats lectors, que els vagi molt de gust i que tinguin unes bones festes.