S'acaba 2014 i havent avançat molt no havem avançat prou. Fins i tot, aquest desembre hem fet passes enrere. Ho diuen els estudis del CEO, però enllà de l'estadística hi ha una cosa pitjor: el cansament, la sensació creixent que tot es desinfla. Llançats com anàvem, queda al criteri de cadascú determinar qui s'ha encarregat de refredar la il·lusió. Qüestió d'estratègia, d'unitat, de personalismes, de llistes, de programa? Qui estigui lliure de pecat que no escupi cap a l'altre cantó. Tanmateix, més que la derrota lenta, la immolació o el suïcidi dels uns, cal constatar la victòria dels altres: dels contraris al Procés. De bon principi, aquesta aventura ha tingut enemics, externs i també d'interns. Enemics amb noms i cognoms, amb sigles, amb mitjans, amb capçaleres, amb diners i amb vots. Fins i tot amb vots independentistes. Fa una mica de ràbia haver d'imaginar el somriure ocult d'aquells que, havent-se involucrat amb el Dret a decidir, avui celebren que el No hagi passat per davant del Sí. Tant de Sí-No, tant de sí però, tant d'agafar-se-la amb paper de fumar només tenia una intenció: evitar la ruptura, continuar sent espanyols. Per això, a vegades mereixen més respecte els que batallen a la contra sense embuts ni careta que aquells que juguen a la puta i la ramoneta. I n'hi ha de tots colors, de tots els partits, per acció o per omissió. Farà tanta ràbia haver d'escoltar un jo ja us ho deia com aquell qui no ho vol quan saps que han dirigit tots els esforços a fomentar el fracàs! Quanta, quanta misèria.

Tenim Nadal a tocar i el pas de pardal tot just indica que s'allarga tot. Tot el que puja, baixa. Sobretot quan n'hi ha que empenyen cap avall.