Les noves amenaces obliguen a actualitzar les velles estratègies. La proliferació d'atemptats perpetrats en nom de la gihad, que la globalització ens fa sentir tan propers, ha portat el Govern espanyol a impulsar un anomenat pacte d'estat contra el terrorisme. Resulta inqüestionable que un gran pacte que pretén representar totes les sensibilitats ha de comptar amb els dos grans partits, el PP i el PSOE, però els hereus de la transició espanyola cada cop s'assemblen més als protagonistes de la viciada restauració i sembla que pretenguin convertir l'alternança en una ficció formal. És veritat que els dos partits majoritaris s'han mostrat oberts a rebre adhesions de la resta de partits, però ja se sap que els acords en què tothom s'hi sent representat són aquells en què s'hi participa des de la base. Una altra característica de la nova manera de fer pacte és l'adaptabilitat del seu contingut: tot per una foto. Resulta una paradoxa que una de les mesures fonamentals que s'han incorporat per a la lluita contra les amenaces terroristes -i per altres delictes de sang- sigui la pena de presó permanent revocable, a la qual els socialistes s'han avingut tot aclarint que la derogaran quan governin. De la seva banda els populars han acceptat que si es revoca, no donaran per trencat el pacte. Finalment s'ha aprofitat l'ocasió per redefinir què és delicte de terrorisme, que s'amplia a tota acció destinada a ?desestabilitzar l'ordre constitucional. La polèmica està servida. Fora bo que l'objecte del pacte fos clar i que el seu contingut tingués vocació de permanència i que fessin l'esforç de ser el més representatius possibles. Els valors líquids han comportat una política gasosa que impedeix que gairebé res sigui sòlid i, per tant, útil.