Andorra, Suïssa, les illes del Canal de la Mànega, Mònaco, les Caiman, Liechenstein i d'altres llocs i llogarets formen part de l'àmplia llista on ciutadans i empreses podien i poden tenir els diners. Hi ha paradisos legals i alegals. Dins la UE, tothom acepta que Luxemburg és un miniparadís per certes fòrmules jurídiques i inversores. Tenir una empresa inscrita a Holanda genera menys fiscalitat que, per exemple, a Espanya. Hi ha diners que han passat de generació a generació. Pensaven que aquells diners estaran més segurs a un altre indret que a casa nostre pel que pugui passar. Durant el segle XX això va permetre que Suïssa fos el gran banquer del món. Per això va ser un lloc intocable a les guerres, s'hi ha barrejat diner procedent de tot tipus de fonts: des de l'espoli nazi fins al narcotràfic o els botins de sàtrapes dictadors. També hi ha persones i institucions que consideren que paguen massa impostos a casa seva. Els esportistes d'èlit o grans fortunes. Han de ser bastants diners, ja que els costos de manteniment d'aquests comptes són alts. A més, poden ser diners ingressats en altres països a causa de l'activitat laboral o empresarial. Després hi ha casos inexplicables com els 2,7 milions de les religioses de Sant Josep, l'excusa que des de Suïssa és més fàcil moure els diners pel món és absurda. Tothom pot tenir diners invertits o estalviats on vulgui. L'important és declarar-los. Això aquí no passava fins fa quatre dies amb la regularització fiscal. El diner negre i procedent de la delinqüència seguirà tenint indrets per amagar-se; però cada cop menys. Combatre'l no será fàcil, però estem millor que fa uns anys.
