La muntanya treu el nas darrere de la façana romànica de Santa Maria de Porqueres. Uns xiprers vells i arrodonits semblen una fita posada per a assenyalar un doblec important del paisatge. Allà les alzines comencen a fer-se feréstegues i els roures estenen les seves branques cap a les valls gratades per rius i rieres.

Mieres, Santa Pau, Sant Aniol de Finestres, Sant Ferriol i Sant Miquel de Campmajor són pobles arrapats al paisatge, de cases sòlides i ventrudes, modelades pels rius de lava de la història. L'aigua sorgeix de tots els porus, la roca és com una esponja i la molsa resegueix els camins i els marges.

Les vaques dormen vora els prats, els cavalls aixequen les orelles al pas dels vianants i unes ovelles diminutes pasturen en la llunyania.

La Garrotxa de baix és com una mena de compendi de tot el que hi ha més amunt, però més abastable, més proper i més obert, i amb vistes a l'Estany.

Viure a la muntanya no és fàcil, però viure sense la muntanya és impossible. És el mateix que passa amb el mar i per això algú va inventar-se l'Empordà -i després l'Emporda?net-, sempre és més fàcil navegar entre els solcs d'un camp llaurat que entre les onades d'un mar embravit.

La Garrotxa de baix si no existeix hauria d'existir, des d'ara o des de sempre, i els mapes s'haurien d'acomodar definitivament a la realitat, amb els tons i els colors canviants de la natura. Estic segur que podríem aconseguir dibuixar aquest plànol, arbre per arbre, ovella per ovella i enfilar amb finíssimes pinzellades les tiges dels esbarzers i les falgueres.