Quan parlem d'herències sempre ens imaginem llegats consistents i considerables: propietats i diners. Anem a cal notari i distribuïm els nostres béns, en cas de tenir-ne, entre els fills, els familiars o els amics. Hi ha qui tira pel dret i ho deixa tot a la dona o al marit. Hi ha qui s'ho mira amb detall i tria què deixa a cadascú. Hi ha, fins i tot, qui prefereix donar-ho en vida, que és una manera de no regalar-ne tant a hisenda que, per molt que diguin, no es troba entre la llista dels familiars propers, ni ens acompanya quan estem malalts.

Però hi ha un munt de coses que no ens molestarem a detallar en un testament. Coses sense valor aparent que omplen la casa on hem viscut, coses que hem adquirit, que ens han regalat... Coses que, vistes quan ja no hi som, sembla que siguin un xic "nosaltres". Tot el que acompanya el viure conforma un paquet que algú haurà de destriar: llibres, roba, maletes, estilogràfiques, ulleres, postals, cartes, documents, fotografies...

Els fills ens quedarem el llibre que llegia el pare quan va morir. El desarem amb el plec a l'última plana llegida. De tant en tant l'obrirem, una mica aclaparats encara de poder tornar a tocar aquell instant serè de lectura com si tornés a ser present. Però tot això no tindrà gaire significat pels néts, que potser decidiran conservar només una vella maleta i un grapat de fotografies familiars. Els besnéts preservaran les fotografies, però ja no sabran ni els noms dels que hi apareixen. La memòria és prima. Tres generacions després potser l'únic llegat que ens quedarà d'aquell besavi són un parell d'anècdotes que resumiran una vida. I això no li treu cap valor. Al contrari. Ens situa. El que ens sobreviurà, finalment, diu Dawkins, són els gens.