o he anat mai a El Celler de Can Roca -i no és cap petició perquè algú m'aconsegueixi una taula- però em sembla que comparteixo amb molts gironins un sentiment d'orgull pel fet que hagi estat escollit per segon cop com el millor restaurant del món. Jo no he fet res perquè sigui així, ni tan sols anar-hi, però m'alegro del seu èxit i de la projecció que significa per a la ciutat. A un nivell diferent em passa una cosa semblant amb la trajectòria victoriosa del Girona FC. No he posat els peus en tota la temporada a l'estadi de Montilivi -de fet em costaria recordar quan va ser l'última vegada que hi vaig anar- però visc amb neguit, emoció i orgull estar tan a prop de la fita històrica de pujar a Primera. M'apropio emocionalment dels èxits d'un equip l'alineació del qual seria incapaç de repetir. I penso que no sóc l'únic. Ara que sembla que tot ens va de cara seria un bon moment per seguir escalant en moltes altres llistes de mèrits. Si el reconeixement per la qualitat de la nostra cuina i dels seus professionals i els nostres èxits esportius ens fan sentir així de bé, com seria la nostra satisfacció si poguéssim presumir de, per exemple, institucions educatives de màxim nivell i d'una producció cultural intensa i amb autèntica força transformadora? I no només això. Girona es manté força per sobre en els rànquings de ciutats per renda per càpita, però una mica per sota en l'índex de desigualtat. També aquí hi podem fer una mica més. No es tracta de contraposar res, sinó de sumar. De fet, tot impuls es pot aprofitar en positiu si se sap què ens cal, què volem i què estem disposats a fer per tenir encara molts més motius per sentir-nos legítimament orgullosos.
