El dissabte de Champions va ser un altre exemple de la necessitat d'exhibir un estat d'eufòria desorbitada. Durant i després del matx les xarxes bullien amb comentaris que expressen emocions de desig i d'esperança. L'efecte multiplicador d'aquesta exigència de compartir les sensacions que s'experimenten crea la il·lusió d'un món més proper i familiar que mai. Qui no participa activament en una xarxa social corre el perill de ser titllat de solitari o individualista. Semblaria que s'ha perdut el dret a la intimitat, restant callat, si no es vol passar per una persona antipàtica o esquerpa. El silenci social està mal vist encara que no s'hagi perdut el gust per cultivar les relacions ja que tenir molts seguidors a Facebook o Instagram no implica ser més simpàtic, atractiu o intel·ligent. Al món dospuntzero la quantitat no significa forçosament qualitat i això ho veiem en el nombre ingent de seguidors d'alguns cantants, polítics o actors; i no implica que ens agradi la seva música, la seva ideologia o el seu estil interpretatiu.
Al capdavall, com la resta de les nostres conductes, tot és qüestió d'enllaços bioquímics. Ho han demostrat investigacions de Harvard que indiquen que el cervell activa la regió que controla les recompenses neuroquímiques quan revelem informació relacionada amb els nostres interessos: pel·lícules, cançons, pensaments i fílies. Aquests resultats suggereixen una pèrdua de la capacitat de separar l'àmbit personal del públic a través de la sobreexposició a les xarxes socials menyspreant la privacitat i allò que, en un temps no gaire llunyà, era sagrat, com la defensa de la pròpia intimitat.
