Les primeres cafeteries van sorgir a Istanbul, a la riba de la Banya d'Or, fa gairebé 500 anys, i es van anar estenent primer pels territoris de l'aleshores influent Imperi Otomà i després, a través d'Hongria, per tot el centre d'Europa. Probablement en els seus inicis eren indistingibles dels pitjors caus de consum d'alcohol o d'opi, però amb el temps van esdevenir indrets civilitzats i civilitzadors. Llocs de reunió i d'intercanvi d'idees o de recolliment i introspecció.

Però ara les cafeteries només conserven del seu esperit el rètol de l'entrada i poca cosa més, ja no són el que eren, la cridòria general que envaeix la majoria dels establiments públics del nostre país, també s'ha apoderat definitivament d'elles, la conversa esdevé crispant i la lectura impossible i, com en aquella profecia d'Orwell, una gran pantalla de plasma escup constantment imatges de partits de futbol fins a la nàusea.

Vivim en temps de crisi i de canvi, allà on desapareix una llibreria hi creix una enèsima botiga de roba de moda i on tanca una cafeteria s'hi obre un Starbucks o un McDonald's, que s'omplen immediatament de propis i forans amb cara de babau.

El temps de les cafeteries ha passat i el nostre es va esllanguint irremissiblement en un toll de franquícies que ens vol igualar a tots pel mateix raser. Potser tenia raó l'escriptor W.H. Uckers quan deia que el cafè és la beguda més radical "la funció de la qual sembla haver estat la d'incitar el poble a pensar" i aquest exercici és perillós per als tirans i els enemics de la llibertat que ara ens volen dominar a través de l'economia.