El mes de juny va afegint deures i havers a la seva comptabilitat i, cada dia que passa, el sol s'aixeca més enrabiat i més valent. Quan te n'adones ja s'ha inflat com un globus de propilè damunt dels teulats i els campanars, bo i deixant anar aquella maleïda xafogor d'estiu que t'abraça com una manta mullada.

La flor malva de la berbena ja s'exhibeix en els marges i la terra espera el dia de la revetlla amb alè roent de rostoll. Cada vegada desviem més la mirada cap al mar i, els que no ens el podem permetre, l'imaginem plàcid i ondulat rere les muntanyes. La brisa marina és el darrer horitzó, la darrera esperança.

Dia rere dia l'estiu se'ns fa més evident, temps de vacances i pagues dobles, per a alguns, i de nens desvagats que inicien el seu període anual d'hiperactivitat. El món es desplaça per l'univers conegut com un xiclet mastegat i enganxós i els veïns del segon primera decideixen canviar la tele per una d'altaveus més potents, just ara que hem dormir amb les finestres obertes.

Aquí i allà comencen a esclatar petards i coets per temptejar el camp de batalla i en la llunyania sona una orquestra en alguna primerenca festa major de poble.

Qui més qui menys ja s'ha menjat un préssec madur o ha assaborit una pera petita de temporada, algú ja haurà començat a fer migdiades desafiant els embats dels mosquits i algú també haurà alçat la vista, quan la foscor s'ajaça damunt del poble, i haurà contemplat tot l'estol d'estrelles que es desplega graciosament -i gratuïta- durant les curtes nits del temps del solstici.