Ahir va ser el dia més llarg de l'any. No va ser així perquè aquest dimarts coincidís amb el solstici d'hivern, que no és el cas, sinó perquè al 30 de juny se li va «afegir» un segon més de durada als 86.400,02 segons que triga normalment la Terra a fer una volta sobre el seu propi eix. És un ajustament que cal fer cada cert temps per contrarestar l'alentiment causat per la lluita gravitatòria entre la Terra, el Sol i la Lluna, i al qual afecten el propi nucli del planeta o les diferents situacions climàtiques i estacionals. O sigui que després de tant pensar que tot s'estava accelerant exponencialment resulta que allò que no depèn de les percepcions, que és efectivament mesurable, la medició del temps, ens demostra que la tendència és la contrària i que anem cada cop una miqueta més a poc a poc. I si això fos una metàfora del nostre temps? Portem unes quantes generacions que han actuat com si s'haguessin imbuït d'una sensació de progrés continuat, convençudes d'haver-se situat al punt més àlgid de l'evolució humana i que s'han mogut creient avançar amb la seguretat de saber que tot el que estigués per davant seria millor del que es deixa enrere, fos el que fos i sigui el que sigui. Però de tant en tant hem d'afegir algun concepte, una idea, un segon, per mantenir els rellotges a l'hora i evitar el col·lapse. L'únic que aparentment ens neguiteja és que l'escassa capacitat d'adaptació de les màquines ens comporti algun maldecap que, d'altra banda, ens permet encara sentir-nos un tipus d'intel·ligència superior. Però podríem concloure que no es tracta de la quantitat de temps que cal afegir, si no que el veritablement important és discernir si les coses són com semblen.
