LA TERRA CREMA

02.07.2015 | 07:21
LA TERRA CREMA

Quan veiem que s'acosta la canícula amb ineluctable ferocitat, és hora de posar-se a cobert. Qualsevol ombra és benvinguda, un bri de branca que projecta uns centímetres d'obaga damunt la vorera ens fa variar el nostre camí per aprofitar-la i esperem el torn al pas de vianants acotxats per l'ombra del semàfor.
El sol no perdona, sobretot durant les hores de regnat indiscutible. Els raigs cauen com punxes que es claven damunt la closca dels pocs vianants que gosen desa?fiar-lo. Qui més qui menys intenta amagar-se, caminant d'esquitllentes per sinuosos ?carrers ombrívols, pels quals en una altra època de l'any només transiten gossos sense amo i gats escuats.
Viure a l'estiu a ciutat és una mena de penitència pels excessos comesos durant la resta de l'any. A la meitat del camí de la vida ensopeguem amb aquest infern estival, on els nostres pecats es couen en una mena de brou d'asfalt i de ferro roent. I com si no n'hi hagués prou amb la cremor evident del sol, a més també hem de suportar els coneguts que ens trobem pel carrer i que no fan altra cosa que parlar-ne, o els opinadors dels diaris que no tenim res més a fer que comentar-ho.
Tot el que fem fa augmentar perillosament uns graus la temperatura. L'única solució és entrar en una mena d'hibernació estival, posant el cervell en stand-by i tots els sentits en repòs. Us recomano que no feu res, ni tan sols llegir aquest article, tot i que ara potser ja és massa tard dir-ho. Estireu-vos al llit, tanqueu els ulls i compteu mentalment els dies que falten perquè arribin les primeres frescors de final de setembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema