Llibres

04.07.2015 | 07:15
Llibres

vaig escriure un conte i vaig guanyar el premi literari de l'institut. Tenia quinze o setze anys. Em van donar un xec que podia canviar per llibres a la llibreria del costat. Era un establiment no gaire gran, botit de volums fins al sostre, el mostrador ple de revistes, de diaris i de més llibres apilonats a les bandes, a punt d'esllavissar-se. Tota la il·lusió del món era aquell xec que em permetia, per primer cop a la vida, triar uns llibres que compraria gràcies, també per primera vegada, al meu esforç. Vaig entrar-hi acompanyada del meu millor amic i ens vam perdre una estona regirant lleixes. La biblioteca pròpia començava amb les obres que et feien llegir a l'institut i, més tard, a la facultat. Això era abans que les fotocòpies i els pdf envaïssin de caducitat la vida d'estudiant. Vaig comprar El nom de la rosa, d'Umberto Eco, perquè em semblava que era un llibre important. Se'n va parlar molt.
Des de la talaia de les primeres vegades semblava que els llibres eren rellevants. Hi havia governs que empresonaven escriptors, prohibien les obres i fins i tot podien llençar una fàtua contra ells. Escriure era oferir un món al lector perquè, en lloc d'una finestra per mirar-se'l, en tingués dues o tres o cent. Llegir era aprofundir, flexibilitzar-se.
De baixada de la talaia de les primeres vegades tot és més humil, discret i, segons com, mediocre. S'han d'escriure manifestos perquè la literatura no desaparegui de l'ensenyament. Potser Fernández Diaz ens traurà de l'ensopiment amb la llei mordassa. És difícil saber com acaba el que comences. Escriure és un acte solitari que només si tens sort algú voldrà compartir. El tema d'aquell primer conte, coi, encara em burxa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema