Sigues feliç i seràs bo, deia sovint la meva mare, una dona sàvia, per referir-se a totes aquelles persones que acostumen a fer la guitza perquè no estan bé amb elles mateixes. I és així, darrere de molta gent que irrita i s'irrita, hi ha quelcom que els incomoda o els fa baixar l'autoestima, per això no accepten en els altres l'optimisme que més aviat els angoixa i els deprimeix. És clar, el context en el qual es viu no ajuda gens a aquesta aventura de cerca del benestar propi. Als egipcis, en arribar a les portes del seu cel, després de morir, els feien dues preguntes per permetre'ls el pas o no; la primera era: has aconseguit ser feliç? I la segona, i més important, era: has proporcionat felicitat als altres?

Segurament el món seria més pacífic si tothom orientés la seva vida d'acord amb aquestes dues preguntes que ja fa tres mil anys eren vitals per als mortals. El problema actual rau en el fet que hem canviat els termes de la frase; ara seria més o menys així: que et facin feliç i seràs bo. Sovint es conjuga el verb «esperar rebre dels altres i no sentir-se obligat a res». A Sòcrates el van sentenciar a mort per seguir la màxima contrària: «la Felicitat la fa només un mateix amb la bona conducta» i, posteriorment, Aristòtil, un altre filòsof de la Grècia clàssica, sentenciava, «només hi ha felicitat on es practica la virtut i l'esforç seriós, i és que la vida no és un joc».

La conclusió la trobem en una altra dita, aquesta de l'escriptor rus Fiodor Dostoievski: «Ets infeliç perquè et costa prendre consciència que ets feliç». Però no em resisteixo a posar punt i final amb J.L. Borges, malgrat la seva mirada pessimista: «He comès el pitjor pecat que un home pot cometre, no he sigut feliç!».