Ja fa una colla d'anys la regidora socialista Isabel Salamaña es va entossudir a fer possible que la ciutat de Girona disposés d'una infraestructura viària perquè hi poguessin circular amb tranquil·litat les bicicletes, seguint, en aquest sentit, el model que ja funcionava amb èxit en d'altres ciutats europees del nostre entorn. No li va ser gens fàcil però finalment va convèncer l'alcalde Nadal que s'havia d'apostar pels carrils bici i, per tant, calia destinar-hi partides pressupostàries cada any per assegurar-ne un pla sostingut d'obres. Així, amb una decidida voluntat i uns quants milions de pessetes, es varen començar a construir els primers carrils bici, tot i que el procés no va estar absent de polèmica, ja que les associacions que empenyien aquella iniciativa protestaven perquè algunes no tenien continuïtat, com era el cas d'Emili Grahit i, per tant, reclamaven una millor planificació de tot el projecte de xarxa.

El cert és, però, que amb el pas del temps el sistema de transport individual amb bicicleta ha anat arrelant a la nostra ciutat, a la qual cosa hi ha contribuït la implantació del servei de Girocleta. Els endèmics problemes de circulació, les dificultats per poder trobar un estacionament per al vehicle i el cost econòmic dels pàrquings, han propiciat que l'ús de la bici s'hagi intensificat de manera molt notable en els darrers temps. I, és clar, l'increment del seu ús ha comportat els inevitables problemes entre els que bàsicament es disputen el mateix espai vial, que són els vianants, de tal manera que, finalment, l'ajuntament s'ha vist obligat a imposar la llei de la sanció per tal d'evitar mals majors.

Des de començament d'estiu, la policia mu?nicipal ha intensificat la vigilància i també les sancions i ja ha fet saber que no serà tolerant amb els ciclistes que no respectin el vermell del semàfor, els que vagin per damunt de la vorera, els que insisteixin a anar en direcció contrària o els que utilitzin els carrers com si fossin un final d'etapa del Tour de França. Francament, no només trobo raonable que s'apliquin mesures dissuasives a base de talonari de multes, sinó que és d'una lògica esclafant. Associacions ciclistes han protestat per aquesta "persecució" policial afirmant que són un col·lectiu feble, però tanmateix no ho és encara més el vianant? Segur que la majoria dels ciclistes són raonables i compleixen la normati?va, però és evident que sempre n'hi ha que es passen les normes pel folre. Tinc dos amics que, just quan sortien del portal de casa seva, van ser atropellats per ciclistes que anaven a tot drap per la vorera amb el resultat d'un amb un braç i l'altre amb una cama trencats. En un dels accidents el ciclista es va aturar i va mussitar un "disculpi" des de lluny, però en l'altre cas l'agressor va tornar agafar la bici que havia caigut per terra i va fotre el camp més ràpid que en Contador.

Entenc que són un col·lectiu a protegir, especialment a la carretera, que és on es produeixen més accidents greus, però també entenc que a ciutat s'intenti posar una mica de fre a tanta disbauxa rodada. Només a tall d'exemple, diré que sovint veig ciclistes circulant per la vorera del carrer del Carme, que no és pas excessivament ampla, i ho fan quan tenen just a l'altra banda el seu carril bici! És perquè estan avesats a la impunitat o simplement senten plaer en veure com la gent es va apartant al seu pas? En el fons, el tema que es planteja en aquest debat no és tant multes sí o multes no, sinó una qüestió bàsica com és el civisme. És a dir, algú em podrà explicar per què determinades actituds clarament incíviques o contràries a les més elementals normes de convivència per part d'alguns ciclistes han de quedar impunes?