L'ESTIU DE TURNER

16.07.2015 | 15:08
L'ESTIU DE TURNER

L'abril de 1815, després de tres anys de gran activitat volcànica, va explotar el Mont Tambora en una de les illes petites de la Sonda a Indonèsia. Dels seus 4.300 metres d'alçada només en van quedar 2.700, la resta es va volatilitzar en l'atmosfera. El resultat d'aquella catàstrofe, l'explosió més gran que ha conegut mai la humanitat, va ser un estiu sense estiu, amb nevades i gelades que arruïnaren la majoria dels cultius a Amèrica del Nord i a molts països d'Europa.
El 18 juny d'aquell mateix any, Napoleó Bonaparte s'enfrontava al seu destí definitiu a la planura de Waterloo, després de la tornada de l'exili, en allò que s'anomenà l'Imperi dels Cent Dies. Una pluja torrencial durant la nit va enfangar els camins i l'exèrcit francès quedà retingut durant unes hores decisives. Aquella pluja i la fredor hivernal que l'acompanyava era produïda per la cendra del volcà que havia esclatat a l'altre costat del món.
Paral·lelament a tot això, Joseph Mallard William Turner, artista romàntic i mestre del paisatgisme anglès, va poder copsar centenars de crepuscles rogencs i brillants, com mai s'havia vist sobre els horitzons verds de la campanya anglesa. Llargues i sublims pinzellades de vermell en flames van cobrir els cels de les seves teles. Terres d'ombra, negres d'ivori i lleus tocs d'un pàl·lid groc de Winsor van acabar il·lustrant eternament aquell estiu sense estiu de 1815, provocat -molt abans de la globalització- per un volcà recòndit, que llançà a l'estratosfera milions de quilòmetres cúbics de cendres de sofre i de traquiandesita piroclàstica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema