aneu a saber per què un dia estires un llibre i no un altre. Segur que l'atzar hi té a veure. Res no vol dir res i tot plegat és casual. Terra i cel. La influència dels astres damunt la memòria és aleatòria. Ha sigut durant un dissabte. A la plaça les orenetes cridaven com si la seva còrpora estigués a punt de petar. Estiu valent de gent poruga. Els vius busquem el paraigua de l'ombra i els morts el record de la bestiesa de la Lluna. Chet Baker, Silent night, serveix cafè: Octubre (Ed. Acontravent). A l'estiu el temps no corre, a l'estiu les xinxes recorren el rerecervell dels escriptors i alguns barris de Barcelona. Un quart i un pèl de dotze, poca cosa, minuts que es decanten abans de ser innocus. El llibre construeix un paisatge sentimental, crea noves estones, desmunta la mandra i encén el cervell. L'autor, Miquel Pairolí, diu: "una intel·ligència i una sensibilitat humanes que s'expressen, una mà que escriu". Admiro el recorregut del llibre, m'agrada tornar a la fluïdesa de l'estil, m'agrada que l'estil sigui el personatge -autor en plenitud- i que conformi el dibuix de l'espectre que controla "la mà que escriu". Pairolí remunta el temps i escampa amb murrieria i delicada ironia records i anècdotes -res no sobra. Construeix, peça a peça, un paisatge que imagines situat en la tranquil·litat de Quart. Allò que perviu a la mort és haver puntuat la vida amb generositat. El llegat dels bons autors roman en llocs intangibles. Que bo que és rellegir Octubre, que bo que és mirar la plaça plena de vida i escoltar la remor de la mainada que juga. Les orenetes rebenten com piules en la revetlla de Sant Joan. Que bo que és tornar a Miquel Pairolí en els irrepetibles territoris d'Octubre.