Abans, quan les pessetes valien dos rals i el temps es comptava en hores velles, els referents eren els clàssics, i si Josep Pla volia parlar de les cigales, es remetia a les faules de Lafontaine. Ara, en canvi, quan ja hem passat pel sedàs de la modernitat, els referents ens els serveixen en safates hollywoodianes.
El mite de les formigues treballadores i previsores l'inventà Lafontaine, però a les noves generacions els ha arribat a través de pel·lícules com A Bug's Life, que aquí es va traduïr per Bichos. Les formigues són simpàtiques i les cigales només pensen a tocar la carraca. Però Pla ja ens avisava d'aquest error i, al magnífic llibre Les hores, ens deia que, contraposat al so de les cigales, el silenci de les formigues és sinistre i reticent, àvid i avariciós.
Les formigues sempre han tingut bona premsa i ara tampoc voldria desmentir-ho del tot, a mi sempre m'han apassionat les formiguetes, però del que volia parlar era de cigales, aquests insectes hemípters d'ulls paranoics que omplen els nostres estius d'un soroll de fons incansable, inextingible i insubornable. No els confongueu si us plau amb els grills, d'hàbits nocturns.
El so de les cigales, molt més organitzat i contundent que el dels grills, sona constantment durant els mesos de calor en tot l'àmbit de la Mediterrània, però sobretot a la Provença, on, no sé per quina raó, el seu cant és omnipresent, fins al punt d'haver adoptat aquests animalons com a símbol turístic de la regió.
Mentrestant, com a símbol d'una majoria callada, les formigues continuen trescant en silenci.
