Romanços

25.07.2015 | 00:00
Romanços

Diuen que ara els joves, més que seguidors de grups de música, són seguidors de cançons. Els agrada aquesta o aquella, d'aquest grup o d'aquell cantant i això no implica que, necessàriament, escoltin totes les altres peces que hagi compost l'estrella en qüestió. Ho deu fer també el format. Abans compraves el disc sencer, ara pots descarregar-te només una cançó. Això té avantatges i inconvenients. Abans ens dividíem en seguidors d'un grup o d'un altre. Hi ha hagut generacions partides entre els seguidors dels Beatles i els dels Rolling, els d'en Serrat o els d'en Llach. Difícilment si en seguies un, seguies també l'altre. Entorn del cantant hi havia tot un imaginari que comportava moltes coses més: maneres de vestir, pentinats (o despentinats), formes de moure's per la vida... Per això es parlava de tribus. De vegades ser seguidor t'obligava a defensar el teu ídol. De vegades t'obligava fins i tot a defensar cançons que, ja ho veies, no eren tan bones com les altres. És quasi impossible demanar a un músic, a un escriptor o a un artista que tot el que faci sigui immillorable. La part bona de seguir un grup era el compromís que es creava entre uns i altres. A totes dues bandes de l'escenari es teixien complicitats i això els feia més forts. La part dolenta és que mostrava els límits de molts fans. N'hi havia de tan llargs que eren incapaços de ser objectius i te'ls trobaves defensant idees estrafolàries només per fidelitat a l'ídol. Com passa en la política. N'hi ha que, més que idees, tenen consignes. El compromís amb el partit preval al compromís amb un mateix. És per això que sovint tens la sensació que van explicant romanços, una píndola barata d'ús intern feta per convèncer convençuts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema