Els veïns del Lluçanès van votar majoritàriament diumenge a favor de convertir-se en la 42a comarca de Catalunya (la Vall d'Aran té un règim especial). Amb el 55% de participació es va superar amb escreix el 35% que s'havia establert com a mínim per donar per bona la consulta. Els vots favorables van ser el 70%, però tot i això el sentit comú ha fet que es plantegi aturar el procés administratiu perquè en 5 dels 13 municipis del que ha de ser la futura comarca ha guanyat el no. Ahir es van reunir els alcaldes i la Generalitat per decidir què cal fer a partir d'ara. A l'hora de buscar explicacions sobre els resultats, l'alcalde d'un dels pobles «dissidents» va apuntar que els vincles actuals són encara molt forts i que els ha faltat temps per explicar les virtuts del secessionisme. Si algú hagués escrit un relat de ficció amb tots aquest ingredients com a pròleg del 27-S hauria estat considerat una exageració. Però ja se sap que la realitat supera la ficció. En aquest cas les regles del joc estaven molt clares, però ni així s'han pogut anticipar els diferents escenaris possibles i què fer en cada cas. El temps és la mesura dels canvis, la magnitud física amb la qual comptabilitzem la durada o la separació dels esdeveniments. Per això no és bo accelerar el rellotge perquè vagi més de pressa que allò que pretén mesurar. La hipervelocitat és el recurs de la ciència-ficció per anar saltant d'una dimensió a una altra. Sort que encara hi ha qui, amb sentit comú, alerta que cal buscar solucions que no enfrontin ni veïns ni pobles, per molt que el Lluçanès tingui més raó de ser que altres comarques, com ja reconeixia l'informe Roca. No n'hi ha prou d'estar convençut que es té la raó, saber gestionar-la bé és més important encara.
