LA PLANA

30.07.2015 | 15:42
LA PLANA

Vivim en un país completament arrugat. Sembla com si en els temps primordials un dels nostres pares fundadors s'hagués passejat a cavall amb els plànols de Catalunya a la butxaca i després hagués modelat aquesta terra a imatge i semblança del paper rebregat.
El concepte de «plana» o de «planura» el reservem per a entitats territorials pintoresques, reduïdes o relatives. Una plana és el que es pot veure a la Meseta espanyola o al centre d'Europa, les nostres planes són petitones, de butxaca, i sempre rodejades de muntanyes com a mínim per tres dels seus costats.
La plana ens emociona quan està habitada per gent civilitzada i culta, i ens fa basarda quan la intuïm com un desert vigilat per beduïns. Sabem que el món és rodó, però ens agrada pensar que és pla com el palmell de la mà, d'una mà que demana o que implora.
Les muntanyes ens inquieten, perquè la vida té una tendència irrefrenable a rodolar cap a baix, i tot ens pareix inestable i provisional. El mar és ignot, inabastable, i l'habiten monstres marins que sembla que hagin de sorgir de les seves entranyes en qualsevol moment.
L'Empordà basa bona part del seu prestigi en el fet de ser força pla. Les muntanyes, tot i ser presents miris cap on miris, queden bé, puntejades de tons blaus a l'estiu i de clapes blanques a l'hivern, o coronades per algun castell que sembla d'atrezzo.
La plana és un territori mític, que glossen els poetes i els trobadors. Ja se sap que sempre valorem molt més allò que no tenim o que escasseja.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema