Els cels rutilants de tardor, les pedres immerses en els rius de muntanya, les flors que esclaten en els marges, o sigui, la matèria i tot allò que ens rodeja no té cap color determinat, el color és una il·lusió humana, com tantes altres coses. Només hi ha color en la llum, en els raigs de sol que ens cauen com llances damunt del cap. En l'infinitesimal espai de cada raig s'hi contenen tots els colors, tots els matisos, tota la gamma de colors que l'ull humà és capaç de percebre.

Quan un d'aquests petits fiblots de llum rebota en el pètal d'una rosa és quan es produeix el miracle. La flor absorbeix la llum, però no tota, una part la rebutja i això és el que veiem. El color de la rosa és el color que la rosa no vol.

Una rosa és una rosa, menys el color de rosa i de la mateixa manera el món és el món, menys el color blau que es projecta cap al cel. El nostre planeta ofereix aquest aspecte fins a les envistes de Plutó, més enllà el color no està garantit, segurament es va diluint cap un gris primordial i les altres races làcties que viuen pels voltants d'Andròmeda ja no seran capaces de distingir-nos d'un polsim de cendra sideral.

És una llàstima, però l'univers no té color, en la seva major part és buit i en el buit només hi arrela l'absència. De l'absència de color en diem «negre» i potser només a?quest és el color de l'univers. Un univers negre, però amb un puntet blau, on floreixen roses de color ro?sa, on les pedres llueixen sota l'aigua primorosa dels rius de ?munta?nya i els cels rutilants dels capvespres esclaten amb tons d'ambre i de nata muntada.