encara que el primer artefacte fotogràfic anomenat Polaroid fa temps que ha desaparegut del món audiovisual, el que representa és absolutament actual. La casa Polaroid, el 1948, va introduir un nou concepte en la societat, la rapidesa sense pal·liatius. El miracle de la immediatesa i de tenir allò que es vol de seguida. Tenir-ho per rebutjar-ho o admirar-ho en un nanosegon i després, córrer a aconseguir una altra cosa instantània. La vida sencera resta latent en els microorganismes que habiten, copulen i emmalalteixen dins les pantalles i els teclats. Tota la cultura i l'horror del món ens espera a un simple clic de distància. Vivim immersos en un bucle inacabable ple de gadgets tecnològics. És evident que el cel de la felicitat serà tecnològic, una app fabulosa que portarem implantada al nostre cíber-cos. En la vida quotidiana cada dia s'actua més a partir de la rapidesa, del desig de mirar, posseir i no pensar; la reflexió, tenir paciència o esperar és antic i passat de moda. Se'n perd l'hàbit. Les coses duren poc i ningú no arregla avaries. La vida segueix allò que va ser molt modern al segle passat: el prêt-a-porter o "usar i tirar" -l'efecte klínex i la definitiva davallada del mocador de roba. En un mocador hi ha la història de la humanitat. La crisi fa surar la pulsió Polaroid en tota la seva magnitud perquè l'ànsia de posseir i consumir es veu dolorosament frenada. El desconcert s'ha introduït en un món en el qual enlloc d'obtenir coses la gent les perd -patrimoni, cases, sous, feina, pensions. Les fotos Polaroid han desaparegut al fondal de l'abisme vintage. Van mostrar com la realitat era un paisatge granulós transitat pels fantasmes del futur.
