De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l'olor de pa. És com un rastre de vida, invisible però transcendent, que vola de cantonada en cantonada per les ciutats mundanes o que sorgeix del cancell obscur d'una casa de poble.

L'olor de pa emergeix de les pàgines dels llibres més antics i de les llegendes atàviques. Fins i tot els grans herois ploraven d'emoció quan tornaven a la seva Ítaca i sentien l'olor del pa de la casa natal, i els déus mítics es deixaven seduir per la seva sentor.

No hi ha cap gran història que no la sobrevoli d'alguna manera la cruixent i finíssima aroma del pa acabat de fer i no hi ha record d'infància sense olor de pa.

La poeta xilena Gabriela Mistral deia que el pa exhalava la mateixa olor que la seva mare quan li donava el pit i era també l'olor dels amics desapareguts i de totes les valls per on havia passat.

L'olor de pa ens remet a un forn que encara està calent, a la dignitat del flequer que ha passat tota una nit per fer-lo, a una mare que el reparteix entre els seus fills abans d'anar a l'escola i a un vell que aparta les engrunes per donar-les als ocells.

L'olor de pa és olor de terra lliure i de vida compartida, i no hi ha cap concepte filosòfic que ho superi en grandesa, ni cap paraula al diccionari que, al seu costat, es mereixi ser posada amb inicial daurada.

L'olor de pa ens precedeix i ens acompanya, i, quan ja no podem més, se'n va amb el nostre darrer alè, cap a altres indrets on la terra està disposada a fer germinar espigues noves.