Ara ja hi ha consens entre tots els grans partits espanyols sobre la necessitat d'una reforma de la Constitució per tancar el model autonòmic. Si el procés cap a la independència pretenia forçar una clarificació, almenys aquest resultat s'ha aconseguit. Els pares del text constitucional defensaven -i defensen- la seva adaptabilitat com una virtut, però la política actual de la suposada claredat ho veu com un problema. La difícil negociació de la Constitució del 1978 tenia al seu favor la consciència de totes les parts que calia arribar a un acord, per molt difícil que fos i per moltes renúncies que comportés. El 2015 només les formacions d'implantació a tot l'Estat tenen prou coses en comú com per preveure que l'abordatge seria possible entre elles. ¿De què serviria una reforma que no incorporés en el consens les formacions més representatives de -seguint la nomenclatura constitucional- les nacionalitats? A falta de conèixer el detall de la proposta, es pot avançar que si vol actuar com a antídot al 27-S, arriba tard. Si la política és la gestió del temps, o no ho han fet prou bé o se'ls ha espatllat el rellotge. El mateix Artur Mas mai havia tingut tanta pressa com la que li han imposat els seus socis i Mariano Rajoy ha esperat tant a deixar madurar el problema que se li ha podrit a les mans. Si Junts pel Sí guanya les eleccions, com diuen les enquestes, haurà de prendre la iniciativa. El posicionaments de les persones, entitats i partits que en formen part no deixen entreveure cap voluntat de negociació que no sigui com s'aplica el dret d'autodeterninació. Estarà reconegut al nou text reformat de la Constitució? Si algú està especulant amb aquesta possibilitat fa números perquè se'l consideri, com a mínim, un ingenu.
