Taules afilerades a les vores dels carrers i als voltants de les places. De fusta, de plàstic, de metall, amb tendal, sense tendal... i tot de gent al darrere defensant productes tan diversos com les taules: embotits, polseres i braçalets, olives, roba de vestir d'aquesta feta per a les vacances i les distraccions, de colors llampants, estampats orientals, formes exòtiques... A les fires, que els dies d'estiu no deixen descansar cap ciutat, ni poble, ni llogarret, hi ha de tot. Una fira és com un petit poble. Hi ha amos i hi ha contractats, hi ha artesans que fan les seves peces i miren de vendre-les i hi ha comerciants que es dediquen a vendre les peces dels altres, hi ha productes fets a mà i n'hi ha de fets en sèrie a fàbriques de vés a saber on. Una fira és una cosa efímera i això ens impel·leix a comprar. Si no ho adquirim avui potser ja no hi serem a temps. No trobarem mai més aquest firaire amb les seves barretines encapsades o aquells braçalets tan creatius. Vistes de dins no són tan efímeres. Hi ha una munió de gent que viu i sobreviu gràcies a les fires. Vides nòmades, sempre buscant la possibilitat d'estendre els productes, a la caça de compradors. N'hi ha que es desplacen amb furgonetes. A dins hi encabeixen matalassos, fogons i nevera i hi fan vida. N'hi ha que viatgen en caravana i arrosseguen la casa, com els cargols. I encara n'hi ha que no tenen més remei que dormir a dins mateix de la parada on, de bon matí, llevaran cortines i provaran de vendre. Gent que ho fa perquè li agrada. Si et creus el producte que vens té la seva gràcia defensar-lo als passavolants que potser algun dia seran clients. Gent que ho fa per necessitat. La crisi ha fet néixer vocacions inesperades. Gent que es mou, això sí, per tirar endavant.
